Estem a poques hores de què s’acabi un altre any. Els anys, les dècades, i qualsevol altra unitat de mesura del temps, són referències per a calcular l’avançament de les coses. I de la vida. Hi ha projectes que poden desenvolupar-se en pocs dies, d’altres necessiten anys. En tot cas, deu anys és un bon període de temps per mesurar com ha avançat una ciutat com Tarragona.
La Coordinadora d’Entitats de Tarragona té una dècada i mitja de vida. Va néixer petita, gràcies a l’impuls de disset entitats, però ha anat creixent fins al dia d’avui, en què podem dir que ja som un agent de lluita important al territori. A l’última dinar de Nadal, hi van estar representades unes cinquanta, de les més de cent associacions que formen part de la CET actualment. Cada vegada en som més: con amb més i menys paciència.
Com és tradició, durant l’acte vaig pronunciar algunes paraules de balanç de l’any que s’acaba. Començaré per la part negativa. En nom de la Coordinadora, vaig manifestar la nostra decepció en adonar-nos que, malgrat haver impulsat i assistit a desenes de reunions, malgrat la quantitat de temps i energia invertits, malgrat els anys de reivindicar temes socials, d’urbanisme i d’emergències ecològiques; malgrat el compromís de molts representants polítics, ens adonem de què s’han materialitzat molt pocs canvis.
Si hi ha alguna cosa que no vols que es faci, porta-la al ple. De totes les reivindicacions en què hem treballat durant aquests anys a la CET, un bon número s’han portat al ple en forma de moció. Fins i tot, moltes s’han aprovat. Això no obstant, ni un 80% de les mocions tractades i aprovades a l’Ajuntament de Tarragona s’han portat a terme. Tant de bo existís un mecanisme de control (un termini màxim de tremps?) per poder denunciar por frau, quan aquest tipus de compromís no es compleix.
A Tarragona tenim encallats temes de ciutat importants como la Ciutat Residencial, el problema d’aparcament a la Platja Llarga, l’estudio epidemiològic, la necessitat de crear un òrgan tan democràtic com el Consell Ciutadà, el pàrquing de Jaume I, les barreres arquitectòniques. Un reguitzell de compromisos i bones paraules, però poques actuacions. Què fem, ara? Llancem la tovallola i marxem cap a casa o busquem noves tàctiques que generin més impacte? Ho tenim clar.
Per últim, volem demanar al nou any (i a la nova dècada) que les administracions cuidin més les associacions. La salut i la riquesa de ciutats i territoris passen per una bona i variada xarxa d’entitats. Per això, ajudar-les ha de ser una prioritat per les administracions públiques (totes, no només els ajuntaments). Cal donar-los suport sense fissures, assessorament, facilitats. Demanem que els tràmits amb les administracions no sigui tan complicats o que, al menys, les entitats puguin comptar amb personal funcionari a qui poder recórrer. No parlem de diners, sinó de suport administratiu i material. La CET, sense anar més lluny, fa anys que demana un local on desenvolupar totes les activitats que voldria tirar endavant.
Que tanquin entitats sempre és mala notícia, igual que el fet que tanqui el petit comerç. Si us plau, que al menys no sigui per manca de voluntat política
La part positiva del balanç és que les persones són qui fan canviar les coses i el teixit associatiu es compon de persones. El factor humà és la clau de tot.
